Per a la creació de The Unfinished Human MANIFESTO, estem realitzant una recerca prèvia sobre el concepte de "manifest" i la seva relació amb les arts escèniques. Aquestes entrevistes/xerrades formen part d'aquest procés de pensament abans de passar a l'acció.
Agnés Mateus va definir la seva trajectòria escènica en 1996 quan va formar part del naixement del Colectivo General Elèctrica. Durant vuit anys i fins que es va dissoldre, va dur a terme tot tipus de labors professionals, des de la creació de muntatges fins a la producció, la gestió o la interpretació. Després, va treballar amb Simona Levi, Rodrigo García o La Fura dels Baus.
Quim Tarrida és un artista multidisciplinari en qui conflueixen, sense mesclar-se però sense obviar-se, el còmic, la performance, l’art sonor, el disseny o la publicitat.
Junts han estrenat "hostiando a M." i "Rebota rebota y en tu cara explota". Actualment treballen en el seu nou espectacle "Patatas fritas falsas".
LALI ÁLVAREZ- Treballo en la pregunta "què és un manifest?".
AGNÉS MATEUS - És una llista de propòsits o de plantejaments de com veiem el món.
QUIM TARRIDA- Un manifest, en si mateix, és una acció també. És una manera d'accionar. Per a potenciar allò que volem reivindicar. És un tipus d'acció. Sí, és un preàmbul a l'acció, però també acció.
L.A. Parteixo de la idea que totes les creacions escèniques tenen soterrat un manifest, sovint camuflat darrere una ficció.
A.M. Nosaltres no ho camuflem massa.
L.A. Penseu que els vostres espectacles són manifestos?
Q.T. Si un manifest és una "call to action", sí. Fer un espectacle o una obra d'art, és un posicionament personal, un mirall de què tenim al voltant i ens agrada, o ens desagrada, i no sabem què fer, i fem servir l'art per moure coses. És una manera d'aportar un granet de sorra pels canvis.
A.M. Potser sí, segurament de manera no conscient. No diem "anem a fer un manifest", però sí que ho acabem fent, perquè en els nostres espectacles hi ha un posicionament polític molt clar i una acció que l'empeny. No tenim un escrit previ en el qual diu, per exemple: això és el que pensem de la violència de gènere. Ni ho hem fet, ni ho farem, escriure això. Però fem l'espectacle sobre això. El públic surt del teatre sabent què pensem sobre el tema.
Q.T. Partim d'idees que volem comunicar, però no ho diem explícitament o descriptivament.
A.M. No hi ha una llista, mai hem escrit una llista. El tema que ens ocupa ens genera un flux de pensament, d'imatges, idees, textos... Però no un manifest o escrit previ d'allò que voldrem posar en escena.
Q.T. Tenim un "potage", una olla, plena de tot el que anirà a escena.
A.M. Tenim aquesta paret plena de tot el material que podríem extreure'n un manifest, un posicionament, però està ple de tot, textos, imatges, referències...
Q.T. Però hi ha un tipus de teatre que no s'ho planteja això. No sé si tots els artistes es plantegen un manifest en les seves obres. Hauríem d'investigar què passa amb aquest tipus de teatre? Té manifestos ocults a dins?
A.M. Però aquests artistes dels quals parles tenen un objectiu clar d'entretenir a tothom. Pot ser un manifest això.
Q.T. L'entreteniment pot ser un tipus de manifest, sí.
A.M. És un posicionament polític, també, que el podem compartir, o no. Un manifest pot estar desvinculat de qualsevol ideologia política.
L.A. La paraula "manifest" us porta a pensar, necessàriament, en l'expressió d'idees polítiques?
A.M. A mi, sí. Política en el sentit més ampli. Política com a manera d'enfrontar-se a la vida. És el que ja hem parlat moltes vegades, tothom fa teatre polític. Tota la gent amb qui puguis parlar per a fer el teu manifest et parlaran de política, d'una manera de veure la vida. Aquí al Konvent (Parla del Konvent Punt Zero de Berga, on estan instal·lats en residència per a les seves creacions) es fa política? Jo penso que sí: perquè aquí es pensa en una altra manera de compartir, de viure en comunitat, de viure la vida, d'okupar, d'entendre els serveis públics, etc.
L.A. Tornant als vostres processos de creació. Comenceu, doncs, triant una temàtica?
Q.T. Sí, hi ha una temàtica que ens domina. Que ens neix/
Q.T. i A.M. Per necessitat.
Q.T. Perquè són coses que, o bé no hi estem d'acord i no sabem com expressar.
A.M. O ens toca els collons.
Q.T. O que volem remarcar allò que estem vivint sobre aquest tema.
A.M. Penso que té a veure amb algo molt visceral, animal, som molt poc reflexius. I suposo que hem fet dos espectacles amb temes escollits per visceralitat: la violència policial durant el 15M i la violència de gènere. Els temes que més ens enervaven en el moment de crear. I ara parlarem de feixisme i extrema dreta perquè ens està tocant molt els ous, ens toca personalment i ens afecta.
Q.T. El que ens afecta, exacte.
L.A. I com és el procés després de saber el tema?
Q.T. Doncs això, fem una olla amb un caldo i està plena d'elements, anem posant més i més materials, anem investigant-los i barrejant-los, fins que de més redueixes a menys. Passem molt de temps pensant a fer el menys possible. Lectures, visionats, vivències, tot va a l'olla.
A.M. Per mi el procés que estem fent ara m'està resultant particularment complicat. Hi ha aquesta primera part de buidatge i de navegar en tot el que el tema et suggereix, tot vol dir tot: pelis, llibres, fotos, textos que escrivim, anuncis, cares... Comencem amb aquesta acumulació malaltissa.
Q.T. Obsessiva.
A.M. Dibuixos i llibretes, senceres, plenes de coses i relacions d'aquestes coses. Aleshores quan intentes concentrar-te en què vull portar a l'escenari és un abisme i dius: ostres, no tinc res. Escrius coses durant aquest primer procés que després les llegeixes i no et serveixen. Tenim un moment de destrucció total dels nostres referents.
Q.T. De ja no mirar res.
A.M. Aleshores el Quim tira, per una banda, i jo per una altra.
Q.T. Treballem individualment per a poder tornar a treballar col·lectivament.
L.A. Quina força o quin espai tenen els textos escrits en les vostres creacions.
A.M. Fins ara, amb Hostiando a M i amb Rebota, vam començar a treballar la part de portar coses a l'escenari amb textos potents que tenien un pes. En el procés que estem ara, els textos que tenim, ara mateix, per mi, encara no tenen aquest pes. M'està faltant aquesta base de text a on agafar-te. Després apareix l'acció física. Són textos que els fem nosaltres, que no et venen donats i et donen seguretat, aquests textos t'han d'enamorar. Els textos són una part important, l'escriptura, sempre se'ns diu que no fem teatre de text, però acabo parlant molt dalt l'escenari.
Q.T. De vegades en el silenci, en la manca de text, també hi ha molta cosa dita.
A.M. Els textos són importants en els nostres processos de treball, ens donen un suport a la creació escènica. Hi ha coses que no les pots dir metafòricament amb una imatge, i la paraula ho fa contundent. La imatge és metafòrica, el text et concentra el discurs.
L.A. És en el text on s'ancoren els vostres manifestos?
A.M. No només en el text.
Q.T. En una acció, una instal·lació sonora, etc. En l'abstracció, el no-text, també és un manifest. Jo puc estar tres mesos escrivint el que tu, Agnes, pots escriure en una setmana. Però puc, en una setmana, construir un objecte que parla de tot això.
A.M. Clar, jo sempre que penso en "manifest", penso en paraula. Ara, escoltant al Quim, penso que els textos no són la base del que nosaltres fem. La imatge és molt important.
L.A. Però les idees estan sustentades pel text?
A.M. Hi ha imatges no traduïdes a text que pel fet de no estar traduïdes a text, aquestes imatges tenen molts significats, si les traduíssim al text els restaríem sentit. El públic fa moltes interpretacions, tan encertades totes, que si haguéssim d'escriure un text sobre una imatge determinada hauríem d'escriure totes aquestes interpretacions perquè, si no, estaríem limitant un camp de significat molt gran. La paraula és important? Sí, però la imatge també resum moltes de les idees.
Q.T. una imatge o una acció. Poden ser molt conceptuals.
L.A. Sentiu que la vostra recerca de la bellesa en escena passa necessàriament per la lluita o per oposar-vos violentament al tema del qual parlem amb les obres?
A.M. Jo em plantejo no ser suau en escena.
Q.T. Que ens agrada destrossar coses està clar. Per exemple, el vídeo que fem servir a Rebota, el vídeo de les mortes, és una cosa estàtica, lenta, pura poesia, però és violent.
A.M. Hi ha una assassinada allà al mig, sí que és una cosa violenta. A Hostiando, també, parlem de violència? Doncs anem a veure què podem trencar.
Q.T. Stockhausen va dir que l'atac de les torres bessones havia estat l'obra d'art més gran de tots els temps. La poesia de la destrucció.
A.M. Hem escollit temes dels quals hi estem en contra. Tenim posicionament en contra dels temes escollits. El que fem en escena està en contra.
Q.T. L'art és una arma. Totes les societats ho saben des de sempre i les institucions, els governs, és el primer que retallen. Els artistes tenen una capacitat de fer reflex del que passa i els artistes hem de ser conscients que és una arma i l'hem de saber dominar.
A.M. De totes maneres, penso que hi ha hagut un canvi molt heavy de què és el que la gent fa sobre els escenaris. Tothom està intentant fer manifestos sobre els escenaris i fotent unes "xapes" descomunals, i la gent està farta de "xapes". Tot té una intensitat i una necessitat de fer comunicats polítics, i tal, i de vegades penso que això ho hem d'encarar d'una altra manera. Perquè a més, en el moment que estem vivint totes i tots, la gent no té ganes d'anar al teatre i que li mengin l'olla durant una hora i mitja... Ens cal ballar una mica. Ens està costant aquesta creació per això, perquè no volem menjar l'olla i prou, perquè si no és inviable. Hem de pensar com portar un manifest a l'escenari perquè sigui suportable. Stanislavsky deia: passeu-vos'ho bé, disfruteu a l'escenari i feu disfrutar.
L.A. Un dia em vas dir, Agnés, que tu vols que els espectadors surtin del teatre d'una manera diferent de com han entrat, i que, perquè això passi, tu, a sobre l'escenari, has de suar.
A.M. Total, però mira, fa poc vaig tenir un feed back de Rebota, em deia que li feia mal veure que parlàvem de maltractament de la dona i mentrestant hi ha una dona que s'està maltractant a sobre l'escenari, que ella mateixa s'està posant en risc, i aquesta persona em preguntava: no hi ha una altra manera de parlar d'això? I vaig pensar que tenia raó. Però la veritat és que m'adono que a l'hora de crear, em poso a fer coses físicament, i sí, de vegades em poso en risc, però és que em surt natural.
L.A. Parlant de riscos, quins creieu que són els riscos de manifestar-se en escena?
Q.T. Que no et tornin a trucar més?
A.M. El risc és que et complica molt la vida a l'hora de fer una creació. Si tu et manifestes ho fas per coses que consideres justes, o que s'han de batallar o que s'han de dir. El nostre manifest té a veure amb un compromís personal respecte a què estàs dient, i ser conseqüent és complicat. El risc és que et bloquegis i sigui complex la creació.
Q.T. I l'autocensura.
A.M. Sí, hi ha una autocensura perquè hi ha una autoexigència, un autoqüestionament, perquè no vols trair allò del que estàs parlant, vols ser coherent amb el que estàs dient. Suposo que també que anar al límit físicament et torna una mica inqüestionable. Si tu t'exposes molt físicament el públic et mira amb un "respecte", és com quan mirem el virtuosisme dels artistes de circ, a un trapezista que ha fet uns quants mortals, pots dir-li que ho ha fet malament? No, perquè s'ha posat en risc. D'alguna manera, quan et poses en risc, sí, el que fa ser menys qüestionable. Un alt risc de qüestionar-se en escena és que tinguis una confrontació amb algú que t'està veient. Fins ara no ens ha passat perquè eren temes en què tothom més o menys hi està d'acord, però no sé què passarà ara. Ara estem centrats a fer que a la gent de VOX no li agradi l'espectacle perquè seria que l'hem cagat molt. (riuen)
L.A. A mi m'ha passat, que de vegades, la gent em pregunta si tractant temes polítics he tingut algun problema. I la veritat és que, que jo sàpiga, no.
A.M. Al contrari.
Q.T. Però tampoc estem parlant de tot el que podríem parlar. Si diguéssim tot el que pensem, sense matisar res, potser ja no podríem ni pujar a escena, no ens deixarien. Suposo que d'alguna manera el sistema t'abdueix, et compra el que el sistema no pot fer per ell mateix. De moment ens van deixant fer.
A.M. Amb el Patates nosaltres estem en aquest punt, que tenim ganes de dir coses que segur que mai s'han dit al Teatre Nacional/
Q.T. Però no aniré amb un tractor i destruiré el TNC, no? Potser m'agradaria, però no es pot fer.
A.M. Fins ara hem fet dos espectacles i els hem estrenat a llocs que eren "casa nostra". Els hem fet a llocs on ens sentíem fora de perill. Hem arribat a llocs grans, teatres nacionals, etcètera, quan ja sabíem que l'espectacle funcionava, ja teníem una seguretat sobre nosaltres mateixos, i sabíem que el nostre "manifest" és un manifest acceptat socialment a tot arreu, i si a algun lloc hi havia algú que no li agradava, doncs ens era igual. En aquesta ocasió anirem a fer un espectacle en un lloc que no és un lloc afable, ni amable, ni agraït, ni que pensa com pensem nosaltres, ara sento que estic molt més posada en risc que fins ara. Si l'estrenéssim a l'Antic o al TNT o al Konvent o a algun lloc més proper a nosaltres, penso que fer aquest "manifest" o aquesta exposició, tindria menys por de fer-la. Perquè ara anem a un lloc, el Teatre Nacional, que no sabem ben bé què hi fem allà/
Q.T. Perquè algú ens obre les portes, clar, la Portacelli, la Judith...
A.M. Sí, però tindrà un preu que no podrem omplir la platea amb els nostres col·legues, etcètera. No passa res, ho farem igual però amb més sensació de risc que les altres vegades.
L.A. Podríem estar d'acord, aleshores, que la potència d'un manifest escènic depèn del lloc on es comparteix?
A.M. Sí. Segur. I tant. Si anem a fer el Rebota a Mèxic, no és el mateix que fer-lo a París. Aquesta funció l'hem fet per presos que complien condemna per maltractament i és una experiència brutal, per ells també, els dona peu per treballar durant molt de temps després de veure l'espectacle. El manifest canvia segons el lloc, agafa una o altra transcendència.
L.A. Torno als vostres temes. Si és cert que "los malos momentos son buenos para el teatro" de què parlarem quan aquests problemes estiguin superats, quan no tinguem res contra el que estar en contra?
Q.T. Això és un tòpic dins el món de l'art: quan estàs fotut més bé crees, més se t'activa el cervell... Suposo que té a veure amb la supervivència.
A.M. No té a veure tant amb la creació sinó amb la vida. Té a veure amb una actitud personal, vital. No estem ni en una guerra, ni en una dictadura, ni vivim a Síria, o al Yemen... No estem vivint "malos momentos", realment. Estarem en contra sempre d'alguna cosa. Estic en contra de les coses des que tinc ús de raó. Vull dir que vivim bé, vivim normal, anem a dinar en restaurants, tenim casa, avui fa sol, avui hem dinat, i soparem i dormirem calentons, i tot i això trobem coses amb les quals estar en contra, o més ben dit, coses en les quals "treballar per". Hi ha mil coses en les quals "treballar per". Podríem fer un espectacle sobre els pobles buits, com cauen els patrimonis, etcètera i faríem servir el mateix llenguatge.
Q.T. Hi ha una dualitat, perquè pots presentar les coses en les quals estar en contra, però també pots presentar les coses maques de la vida. Jo, dins d'aquest caos i aquest laberint de drames, busco la bellesa. La bellesa és inherent, si no de què serveix estar en aquest puto món.
L.A. En els vostres espectacles també parleu des de la bellesa.
A.M. És que una cosa és escollir un tema amb el qual no estàs d'acord, i una altra cosa és la manera amb la qual ho fas, que no és sempre estar a la contra. Pots parlar des de la bellesa, és clar.
L.A. Els vostres espectacles són una crida a l'acció?
Q.T. Mira, estàvem a Brussel·les, en un teatre molt guapo, i ens vam adonar que estàvem fent un posicionament polític i personal del què estem relatant als espectacles. Un dia, després de l'espectacle, en aquell teatre tan bonic i impol·lut, es troben al lavabo de dones un grafiti, enorme, cosa que mai havia passat, i van decidir que aquell grafiti es quedava allà. La nostra feina activa coses. La nostra feina és un "call to action", d'alguna manera.
A.M. Crec que quan fèiem els primers bolos no érem conscients, però al cap d'uns quants bolos ja veiem l'energia amb la qual sortia la gent del teatre, i ens arribava informació de gent que havia fet coses després de veure l'espectacle. Aleshores ja en vam ser conscients. Ara sabem que passen coses. La història del grafiti venia d'un col·loqui amb el públic, una noia ens va preguntar: què podem fer? I nosaltres li vam dir que no tenim la resposta, que cal fer alguna cosa, el que sigui, que fes el que ella volgués, però que fes una cosa, una resposta. Es pot fer des d'una cosa petita, dir-li hola a la veïna, o el que sigui. I l'endemà apareix aquest grafiti súper bonic al lavabo. I vaig pensar, sense saber si era ella qui el va fer, que aquesta noia havia trobat la seva manera d'accionar.
L.A. I els vostres processos de treball contenen manifest? La manera com treballem és ideologia? La manera com produïm parla?
A.M. Doncs sí, el nostre procés ha passat per construir-nos un espai aquí al konvent.
Q.T. Fer de paletes durant mesos.
A.M. El procés implica passar tres mesos construint-nos un espai dins d'un lloc comunitari. Parla, sí, suposo.
Comentarios